Aquest mes tenim l'honor de gaudir de la col·laboració del Dr. Tomàs Vidal Bendito, catedràtic emèrit de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona. El Dr. Vidal Bendito és, també, especialista en cartografia antiga de Menorca així com, de manera general, en demografia i món rural de l'Illa.

Val a dir que el mapa anamòrfic que ens presenta avui el Dr. Vidal Bendito va ser fet, com ell mateix explica, sense tenir a l'abast els mètodes moderns de càlcul espacial que permeten amb relativa facilitat deformar una superfície segons el valor d'una variable, però mantenint les seves propietats topològiques. Doble mèrit.

Esperem, d'ara endavant, tenir la sort de seguir comptant amb la col·laboració del Dr. Tomàs Vidal Bendito. Us deixem doncs amb la seva explicació:



Els mapes anamòrfics. Una eina tan necessaria com desconeguda

La distribució de la població sobre la superficie terrestre acostuma a ésser molt irregular i, a més a més, la cartografia convencional té grans dificultats per a donar imatges eficients a certes escales. Tot això fa que molts mapes temàtics de contingut humà ens donin, sovint, informacions molt equívoques. Per exemple, als mapes-mundi que ens mostren, amb intensitats proporcionals de color, la renda per càpita dels habitants dels diferents països l’impacte visual de les grans taques de color corresponents als estats més grans en territori deforma la lectura del missatge. Per exemple, ens trobem amb una gran taca positiva corresponent al Canadà mentre que resulta poc visible la petita taca negativa de Bangladès. En realitat, la població del Canadà és 5 vegades menor que la de Bangladès però la superficie territorial és 60 cops més gran. La deformació visual s’agreuja si el mapa-mundi és d’escala Mercator, la més habitual, que “engrandeix” el països més septentrionals i més meridionals idò la terra és esfèrica i qualsevol intent de representar-la plana implica grans deformacions. D’entrada, tothom hauria de tenir clar que la dimensió física dels territoris té poc a veure amb la gent que hi viu, amb el que es coneix com densitat de població o habitants per Km2. La densitat del Canadà és de poc més de 3 habitants per Km2 i la de Bangladès supera els 1.000. Per altra banda, la densitat no indica gran cosa sobre el grau de desenvolupament dels habitants. El maltesos viuen igual d’estrets que els de Bangladès pero són moltíssim més rics, no tant, però, com els menorquins que tot just freguem la densitat 100.

En resum, els mapes que indiquen afers socioeconòmics mai haurien d’ésser fets a escala geogràfica. Sempre haurien de representar els països, regions, comarques, etc. amb una dimensió proporcional a la gent que hi viu. Fa molts d’anys que alguns geògrafs intentaren fer-ho però sense eines informàtiques això representava una feinada que desanimava a molts. Calia convertir països, províncies, etc. en figures geomètriques senzilles d’àrea equivalent a la població implicada. Sovint el resultat era decebedor idò la imatge obtinguda s’assemblava poc a la imatge cartogràfica tradicional. Avui, si hom compta amb un software adient els mapes anamòrfics surten sols, automàticament, però això no vol dir que siguin fàcilment identificables.

Fa ja més de 20 anys, per a il·lustrar classes, conferències i publicacions em vaig atrevir a dibuixar mapes anamòrfics del món, per estats (editorial Planeta), d’Espanya, per províncies (editorial Ariel), de Catalunya, per comarques (Gran Enciclopèdia Catalana) i de Menorca, per municipis. Aquest darrer, que és el que podeu veure reproduït, no va arribar a ésser imprès. De fet, són dos mapes que ens mostren com eren i com canviaren els municipis menorquins, en dimensió demogràfica, entre finals del segles XIX i XX. El mapa de 1887 ens mostra un clar predomini dels municipis de Llevant i la petitesa dels municipis centrals. El segon, de 1990, ens mostra uns extrems més equilibrats gràcies al creixement més accentuat de Ciutadella i Ferreries que van passar de representar el 25% de la població insular en 1887 al 39 % en 1990.

Quan vaig fer aquests mapes la informàtica a l’abast d’un investigador solitari era encara molt rudimentària i en bona part vaig tenir que treballar amb paper mil·limetrat, llapis, goma d’esborrar i calculadora. Tanmateix, si comparem els meus resultats amb el moderníssim i sofisticat mapa anamòrfic que ens ha mostrat recentment l’IDE hom pot comprovar que el que compta, la utilitat de la imatge com evocadora del contingut humà, no és fa gaire enfora.

Tomàs Vidal